This post is also available in: Español (Spanish) English
Introducció al model procomú
«…entre tanta destrucción, está creciendo otro mundo, del mismo modo que crece la hierba entre las grietas del pavimento urbano, retando la hegemonía del capital y el Estado y afirmando nuestra interdependencia y nuestra capacidad de cooperar».
Federici, Silvia (2020) Reencantar el mundo. El feminismo y la política de los comunes
Al costat del mercat i l’estat hi ha un tercer model d’organització social i econòmica, el procomú. Sumant-se als nombrosos casos de producció, reproducció i gestió del procomú tradicional que s’han sostingut al llarg dels anys, en les darreres dècades s’han posat en marxa projectes tecnològics, urbans i culturals, alguns dels quals utilitzen llicències lliures i obertes, amb models de producció, reproducció, gestió i presa de decisions distribuïts i democràtics. Són projectes diferents entre si, però que comparteixen uns principis i qualitats.
El procomú és un model d’organització social que resol les necessitats i les relacions socials de manera col·lectiva a través de l’autogestió i la co-producció, apropiant-se comunitàriament dels recursos materials i immaterials necessaris d’una manera sostenible, que no els esgoti ni posi en risc. Un procomú implica l’articulació d’una comunitat que pren conjuntament responsabilitats i decisions, que produeix col·lectivament amb la seva força de treball, que es dota d’unes normes consensuades i, quan és necessari, d’uns béns compartits.
Cada cop més gent té clar que el model basat en la maximització del lucre privat ha fracassat, que és inviable i insostenible per la societat i per al planeta. Aquest model, encara imperant, ens està abocant a una crisi social i una situació d’emergència climàtica sense precedents. Davant d’aquesta situació, trobem en el model procomú una manera de reorganitzar-nos per articular alternatives de sostenibilitat. Un model que pot ser complementari d’altres models d’organització democràtica, de sostenibilitat ecològica i d’economia solidària.
Les formes procomunes són molt antigues en les societats humanes, apareixen en diferents situacions i, molt especialment, en situacions d’emergència o catàstrofe. Alguns procomuns tradicionals van ser erradicats a Europa als segles XVIII i XIX amb tancament de camps o les desamortitzacions, donant pas a l’acumulació capitalista i la revolució industrial. L’erradicació o marginalització dels procomuns es va estendre als nous territoris que els imperis i estats emergents europeus anaven colonitzant. La resposta va ser múltiple: conflictes de resistència en la defensa dels comuns amenaçats, resistència a la colonització i l’esclavatge, i la resposta dels camperols proletaritzats (en alguns casos antics comuners o els seus descendents) a través de l’associacionisme obrer i el cooperativisme. Aquest procés no ha acabat, models d’autogestió procomuns, encara ara, estan essent tancats o privatitzats a través de la mineria, la desforestació agrícola o dels gegants tecnològics. Però el procomú, els recursos i els processos (la riquesa col·lectiva, de la natura, la infraestructura civil, les obres culturals, les tradicions, el coneixement,…), estan presents en el nostre entorn, i per preservar-los (des d’una perspectiva social i mediambiental), avui també podem buscar respostes en l’auto-organització de la gent, l’associacionisme i en la revitalització i reinvenció del cooperativisme, com el que proposa el cooperativisme obert.
L’ecologisme ens ha ensenyat la importància dels ecosistemes interconnectats, ha qüestionat l’imaginari antropocèntric situant l’espècie humana com una més que alhora té una responsabilitat sobre el seu impacte. La mirada procomú posa l’accent en la custòdia en lloc de la propietat i en la importància de la sostenibilitat per transmetre els recursos i l’entorn ecològic a les generacions futures.
S’ha identificat l’emergència de models procomuns en el software lliure (Linux, LibreOffice,…) i també en altres iniciatives, per exemple el camp de refugiats de Zaatari a Jordània o la xarxa comunitària d’internet Guifi.net, la compartició de llavors a l’Índia, la protecció d’espècies de patates amb valor genètic al Perú (Potato Park) o el CouchSurfing (d’oferta de dormir en un sofà a persones viatgeres).
«Hablemos claro: el procomún no es una fantasía utópica. Es algo que está ocurriendo ahora mismo. Lo podemos ver en innumerables pueblos y ciudades, en el Sur global y en el Norte industrial, en comunidades de software de código abierto y en redes cibernéticas mundiales.»
Helfrich, Silke; Bollier, David (2020) Libres, dignos, vivos: el poder subversivo de los comunes
Però els principis dels procomuns comencen a la llar, l’àmbit domèstic és l’espai principal de la reproducció social i la seva sostenibilitat.
I en aquest sentit es produeix una confluència entre el model procomú i el feminisme, que el reinterpreta i el transforma, posant en relleu la importància del treball de reproducció invisibilitzat en el model de mercat, on qualsevol forma de treball que no pugui ser objecte de transacció, per necessària que sigui, no és considerada. La perspectiva feminista permet fer visible tot allò que fa possible la sostenibilitat d’un projecte comunitari.
«El procomú («commoning») comença en la família. La cuina, on es troba la producció i la reproducció i on es negocien les energies del dia entre gèneres i entre generacions. És on es prenen per primera vegada decisions transcendentals en el repartiment de tasques, en la distribució dels productes, en la creació del desig i en la cura de la salut.»
Linebaugh, Peter (2010) Some Principles of the Commons. Counterpunch
Per treballar la sostenibilitat dels projectes procomuns, en els darrers anys, hem anat elaborant un model que vol ser una eina de treball pels col·lectius que volen articular solucions als reptes comunitaris.
Tenir cura del procomú
Actualment, els comuns (o procomuns) són un espai en el qual participen actors d’iniciatives i projectes que volen preservar o produir recursos, o resoldre necessitats col·lectives, teixint relacions socials respectuoses amb les persones i la natura. Aquests actors s’organitzen col·lectivament mitjançant mecanismes auto-organització, autoproducció, la col·laboració i autogestió col·lectives a diferents escales. Busquen formes de producció col·laborativa, de béns materials o immaterials (tangibles o intangibles), amb les seves comunitats per posar-les a disposició de qui les necessiti, d’acord amb unes regles definides conjuntament. En el procomú, sovint, el repte és articular persones i organitzacions amb motivacions diverses perquè utilitzin, gestionin i contribueixin, a través d’un enfocament de producció i/o intercooperació entre iguals, a una visió i missió orientades per valors compartits. Es tracta de trobar la manera pràctica d’acordar l’ús d’un recurs compartit o d’articular una xarxa relacional d’ajuda mútua.
Aquests processos s’apliquen en diversos àmbits i sectors, com ara l’alimentació, l’aigua, la salut, el sector agrari, la innovació tècnica, etc. Són processos molt complexes perquè l’autoorganització es basa en la qualitat de les relacions humanes que es teixeixen a la pràctica, però també en mecanismes econòmics i legals que cal co-construir. Per crear aquests mecanismes de govern procomú també cal temps. Requereix l’apropiació d’eines i mètodes que permetin copsar i mobilitzar l’experiència viscuda en diversos projectes procomuns per fer-ne un coneixement comú.
Per dur a terme aquest treball, s’ha de dissenyar un marc d’acollida que es concreti en un procés de suport o de facilitació adaptat a cada context singular i als objectius dels participants responsables dels projectes, les institucions públiques i actors de la societat civil (economia, ESS, innovadors socials, etc.).
Com enfortir el procomú
Per respondre a aquesta necessitat, en els darrers anys hem desenvolupat un enfocament i una eina de suport per als col·lectius que busquen oferir solucions als reptes dels seus territoris, i l’hem posat en pràctica a través de programes i activitats de transició.
És un model conceptual que té en compte cinc dimensions interconnectades en un projecte comú (5 pilars). És un model de com funciona o vol funcionar un projecte. Utilitza un diagrama visual que ens ajuda a localitzar i qualificar els comuns respecte a aquestes cinc dimensions i facilita trobar l’equilibri entre elles.
Aquest esquema és un suport per mobilitzar un conjunt d’eines metodològiques, jurídiques i econòmiques, derivades de les ciències socials i de l’experiència acumulada en l’espai dels procomuns durant les darreres dècades. Permeten anar més enllà, analitzar el que existeix i desenvolupar el potencial de les iniciatives segons els seus contextos i entorns.
Treballant conjuntament amb aquestes eines en un mateix territori o en un mateix àmbit, els actors poden desenvolupar noves maneres de cooperar i gestionar millor el propòsit dels seus projectes.
Pilar de la comunitat. Al centre del model dels 5 Pilars hi ha la comunitat de persones que produeixen, tenen cura, i utilitzen un determinat element procomú que comparteixen. S’articula mitjançant mecanismes, eines i normes que permeten regular el seu funcionament. Els projectes de l’ESSC i els procomuns digitals, urbans o de coneixement, sovint impliquen comunitats àmplies i diverses. Aquestes depenen de processos en què la participació és clau, plantegen models de governança distribuïda i les persones que hi participen volen incidir en el seu entorn, de manera conscient i col·lectiva. La comunicació, la deliberació i la presa de decisions són factors importants a tenir en compte.
Pilar de recursos a mobilitzar. S’ocupa de la mobilització de recursos necessaris per l’existència del projecte, materials o immaterials, que no són força de treball. Poden ser aportats per integrants de la comunitat articulada entorn al projecte o provenir de fora d’ella. Això es pot donar segons diferents models de relació econòmica (lliure disposició, donació, préstec, intercanvi, intercooperació, mercat social, mercat capitalista). Poden ser recursos naturals, monetaris, financers, materials en desús que es reintegren al circuit econòmic, continguts escrits o audiovisuals, programari informàtic, entre altres. I, és clar, poden servir per remunerar i/o compensar la força de treball.
Pilar de coproducció. Se centra la força de treball, de les relacions de producció que s’estableixen, de com s’organitza la producció en sí mateixa i de les motivacions de les persones que hi participen. Es parla d’auto-producció col·lectiva: la producció es fa dins d’una comunitat per part dels seus propis membres, per resoldre les pròpies necessitats i reptes. Cal entendre quins individus, col·lectius i organitzacions formen aquesta comunitat i com es relacionen entre sí; si part d’aquesta producció es fa fora de la comunitat o en altres comunitats amb les quals s’estableixen relacions, i si la producció respon només a les pròpies necessitats o es fa en obert i tothom se’n pot beneficiar. S’observa tota la força de treball humà, remunerat o voluntari, que cal mobilitzar, coordinar i posar en col·laboració.
Pilar de cogovernança. Identifica les eines societàries i els mecanismes disponibles per possibilitar la participació de la comunitat impulsora, executora i/o destinatària del projecte en la presa de decisions de manera horitzontal, democràtica i distribuïda. Quines són les polítiques d’afiliació a un projecte, com es pot passar a ser membre de la comunitat o entitat; com s’aconsegueix mobilitzar els recursos necessaris, quins compromisos de retorn i rendibilitat hi ha i com es pot acordar i executar la distribució del valor generat entre les persones contribuïdores.
Pilar de compartir. Com compartir el coneixement, les habilitats i fins i tot la producció immaterial o material, pot ser clau perquè un projecte procomú es pugui anar reproduint de forma sostenible i també perquè pugui ser replicat o adaptat. S’ocupa de tenir mecanismes per transmetre, dins la comunitat, com es fan les coses (documentació, formació interna, aprenentatge compartit); de compartir en obert mitjançant llicències públiques, publicació d’arxius font, dades obertes i col·laboració amb la rèplica.
Lectures i llenços per aprofundir en el model
Descarregar.
Lectura Pilar de Co-governança
Llenços Valors – Nivells de Participació – Forma Jurídica – Obrir
Lectura Pilar de Co-producció
Llenços Qui – Relació activitat i força de treball – Eines de comunicació
Per accions específiques consulteu el catàleg Activitats de Transició
+ Informació sobre Programes i Activitats de Transició
+ Informació sobre les Sessions de l’ecosistema transitant
Article de referència: Model de sostenibilitat dels 5 pilars del Procomú – Capítol XVIII Sharing Cities. Una visió global de les ciutats i local de Barcelona sobre polítiques d’economia de plataforma i col·laborativa.
Continguts elaborats per: femProcomuns SCCL i LabCoop SCCL amb contribucions de Remix the commons
Autories: David Gómez Fontanills, Mònica Garriga Miret, Guernica Facundo Vericat, Wouter Tebbens, Pere Ribas, David Jacovkis Halperin, Jordi Framis Maimi, Frédéric Sultan