This post is also available in: Español (Spanish)
El passat 3 de juny ens van convidar a participar en la 31a Conferència d’Economia REAS Aragón a Saragossa que es va centrar en tecnologia, programari lliure, sobirania digital, dades,…. Des de REAS Aragón, van fer un resum de la sessió que amb el seu permís, hem traduït i compartim aquí.
El tercer i últim dia de la XXXI Conferència d’Economia REAS Aragón va centrar l’atenció en una àrea que és cada cop més present en les nostres vides, tot i que sovint roman invisible: la tecnologia. Sota el títol provocador, «Màtrix Cooperativa: triar la píndola del programari lliure, les dades comunes i la sobirania digital», la sessió va reunir Mònica Garriga, de SomNúvol.Coop; Isabel Sea, de Dabne Tecnologías de la información; i Alicia Tires, de la campanya «No és sequía, es saqueo»
La conversa va començar amb una observació senzilla, però inquietant: una gran part de les nostres comunicacions, les nostres dades i les nostres relacions digitals depenen d’un grapat de grans empreses tecnològiques. Les aplicacions que fem servir cada dia per treballar, organitzar-nos, mantenir-nos informats o socialitzar poden semblar eines neutres i accessibles, però darrere seu hi ha corporacions amb un poder econòmic, polític i cultural enorme.
Les ponents ens van convidar a mirar més enllà de la comoditat d’aquestes plataformes i a preguntar-nos qui controla realment els espais digitals que habitem. La qüestió no es limita a la privacitat o a la protecció de les dades personals. També afecta la capacitat de les societats de prendre decisions sobre una infraestructura que s’està tornant cada cop més essencial per a la vida quotidiana.
La concentració de poder en mans de les grans empreses tecnològiques representa una pèrdua d’autonomia col·lectiva. Cada missatge, cada document emmagatzemat, cada interacció digital alimenta models de negoci basats en l’extracció de dades i la creació de dependència tecnològica. Aquest poder, en molts casos, té més influència que el de nombrosos estats i planteja reptes cada cop més grans per a la qualitat democràtica.
Des d’aquesta perspectiva, la sobirania digital va sorgir com una qüestió profundament política. No es tracta simplement de triar un conjunt d’eines en lloc d’un altre, sinó de preguntar-nos quin model de societat defensem a través dels nostres hàbits tecnològics.
L’Economia Social i Solidària, van assenyalar les participants, no pot quedar al marge d’aquest debat. De la mateixa manera que desafia els models dominants de producció, consum i finançament, també ha de reflexionar sobre les tecnologies que utilitza i les dependències que generen.
Abans d’adoptar qualsevol eina, es va suggerir que tornéssim a una pregunta fonamental: Quines necessitats volem cobrir realment? Sovint adoptem plataformes digitals sense analitzar si satisfan les nostres pròpies necessitats o si simplement reprodueixen una inèrcia tecnològica que ens fa cada cop més dependents.
En resposta a això, es va destacar la importància d’incorporar eines de programari lliure, tecnologies ètiques i models cooperatius de gestió digital. Són solucions que ens permeten recuperar el poder de decisió, augmentar la transparència i reduir la dependència de les grans corporacions.
Lluny de tenir una visió fatalista, els ponents van insistir que les alternatives existeixen. Hi ha plataformes cooperatives, serveis gestionats dins l’economia social i projectes tecnològics construïts sobre els principis de la democràcia, la transparència i la cura. El repte rau en generar el coneixement, la voluntat i les xarxes necessàries per utilitzar-los.
També es va destacar la importància de diversificar els espais on emmagatzemem informació, ens comuniquem o generem coneixement. Concentrar tota la nostra activitat digital en un grapat de plataformes comporta riscos col·lectius que sovint passen desapercebuts.
El debat sobre la sobirania tecnològica va ser ampliat per Alicia Tires, que va desplaçar el debat a la regió d’Aragó i a les conseqüències tangibles de l’expansió de l’economia digital.
La campanya ‘No es sequía, es saqueo’ va presentar una anàlisi del creixement exponencial dels centres de dades a Aragó i dels impactes socioambientals associats a aquest procés. Aquesta expansió està impulsada per polítiques institucionals destinades a atraure inversions vinculades a l’economia digital, però els costos els assumeixen les comunitats locals i els recursos naturals.
La presentació va posar de manifest una realitat que sovint roman amagada darrere de la suposada immaterialitat d’internet. Cada fotografia emmagatzemada al núvol, cada cerca i cada servei digital depenen d’enormes infraestructures físiques que consumeixen energia, aigua i territori.
Els centres de dades representen un dels aspectes menys visibles de la ràpida digitalització. La seva proliferació planteja qüestions sobre l’ús de recursos compartits, la planificació espacial i els impactes ambientals d’un model tecnològic que sovint es presenta com a inevitable.
La sessió va destacar que parlar de tecnologia també significa parlar de democràcia, recursos naturals i justícia social. Les decisions sobre com ens comuniquem, on s’emmagatzemen les nostres dades o quina infraestructura es construeix a les nostres regions tenen conseqüències que van més enllà de l’àmbit tècnic.
En la cloenda de la conferència, aquesta taula rodona final va servir per ampliar la nostra perspectiva sobre els reptes contemporanis. Mentre que el primer dia es va centrar a construir una esperança activa davant la desesperança ecosocial i el segon a enfortir les xarxes de suport mutu per combatre la precarietat, el tercer dia ens va recordar que la transformació també implica recuperar el poder de decisió sobre els entorns digitals que habitem.
L’elecció de la ‘ruta del programari lliure’ no es va presentar com una qüestió purament tecnològica, sinó com una invitació a qüestionar les dependències, redistribuir el poder i construir alternatives coherents amb els principis de l’Economia Social i Solidària.
Perquè la sobirania, també en l’àmbit digital, no és només una qüestió de resistència. Es tracta de crear les condicions per decidir col·lectivament com ens volem organitzar, comunicar i viure.
