This post is also available in: Español (Spanish)
El passat mes de Juny vam fer un seminari amb el títol Sobirania tecnològica en temps de plataformes digitals. Dels fonaments conceptuals a les palanques de canvi al Campus Mundet de la UB, convidades pel Grup de Recerca Esbrina – Subjectivitats, visualitats i entorns educatius contemporanis. El seminari es va dividir en dues sessions de 2h cadascuna, en les que primer vam introduir els conceptes necessaris i després vam discutir les implicacions que té l’ús de plataformes tecnològiques en contextos educatius. En aquest article mirarem de donar una visió general del contingut del seminari.
Conceptes generals: què és un programa informàtic?
Abans de poder parlar de plataformes tecnològiques hem de tenir una idea clara de què és un programa informàtic. Des d’un punt de vista funcional i sense entrar en gaires detalls tècnics, podem entendre un programa o una aplicació com un seguit d’instruccions que s’executen en un cert maquinari (un ordinador portàtil, un servidor d’Internet, un dispositiu mòbil…). De forma general, un programa rep dades d’origens diversos (comandes enviades des d’un ratolí o un teclat, dades que arriben per la xarxa, el contingut d’un fitxer, etcètera), les processa, i torna un seguit de dades com a resultat: imatges o text a una pantalla, dades que s’envien per la xarxa o que s’escriuen en un fitxer al disc.
Una plataforma tecnològica no és més que un conjunt d’aplicacions interconnectades que comparteixen certs recursos i que han estat dissenyades per funcionar de forma consistent. Per exemple, permetent que fem servir les mateixes credencials per identificar-nos a totes les aplicacions, o fent que els documents creats a una de les aplicacions estiguin disponibles automàticament des de la resta d’aplicacions. Cal destacar que els diferents components d’una plataforma tecnològica poden estar situats a llocs diferents, connectats per Internet: potser ens connectem a un web que es serveix des d’un centre de dades a París, però la base de dades està a Marsella, les imatges es descarreguen d’un servidor a Hamburg i les còpies de seguretat s’envien a Oslo. Això pot ser especialment rellevant si les nostres dades es transfereixen a un país amb una legislació diferent de la nostra (per exemple, pel que fa a la protecció de les dades personals).
Dimensions rellevants en entorns educatius
Aclarits aquests conceptes podem començar a pensar en dimensions de la tecnologia que són especialment rellevants en un entorn educatiu. Algunes són molt evidents i no requereixen gaire explicació: les aplicacions han de tenir la funcionalitat que necessitem i han de ser prou accessibles i fàcils d’utilitzar per no excloure usuaris amb dificultats funcionals o poca experiència informàtica.
El tipus d’aplicació pot ser també important: es tracta d’un programa que s’instal·la íntegrament al dispositiu? Això pot complicar el seu desplegament (si s’ha d’instal·lar i mantenir a molts dispositius diferents), però un cop instal·lat no dependrem de que tots els dispositius tinguin accés a la xarxa. Si per contra es tracta una aplicació web a la que accedim amb qualsevol navegador, no necessitem instal·lar cap programari addicional, però haurem de garantir una connexió a Internet estable i amb prou ample de banda. A més caldrà considerar on s’envien les dades i sota quines condicions.
Relacionat amb el punt anterior, en el cas d’aplicacions remotes cal considerar sempre les Condicions d’Ús del servei, i especialment en el cas de serveis gratuïts que podem estar pagant amb les nostres dades personals: quin tractament es farà de les dades que hi introduïm? Sota quines condicions ens poden denegar el servei o cancel·lar el nostre compte?
En el context de la sobirania tecnològica, com veurem més endavant, és molt important considerar la llicència del programari, és a dir, sota quines condicions legals rebem el programa i què en podem fer un cop l’hem rebut. Les llicències lliures, conegudes també com “Open Source”, són les que permeten que tothom qui rep el programa el pugui fer servir sense restriccions, el pugui estudiar, modificar i en pugui distribuir còpies. Per contra, els programes privatius no permeten estudiar el seu funcionament ni distribuir-ne còpies, i sovint imposen restriccions al seu ús en funció del contracte que tinguem o la llicència que haguem pagat.
Un altre factor important a considerar és el de l’interoperabilitat: com de fàcil o difícil serà interconnectar aquesta aplicació amb altres programes o serveis que ja utilitzem? Quins formats fa servir l’aplicació per desar els fitxers? Aquest format el poden obrir altres programes?
Finalment, hem de considerar les condicions contractuals i econòmiques: a qui estem comprant el programa? Es tracta d’una empresa local o una multinacional estrangera? És una empresa convencional o una entitat sense afany de lucre? Quin és el preu del programa o servei? Cal considerar també si hi ha costos ocults, si es tracta d’un servei que pot augmentar de preu en el futur, si necessitarem suport o formació… En el cas de serveis o aplicacions gratuïtes és especialment important reflexionar sobre aquests aspectes: qui està pagant per aquest servei? L’estem pagant de forma indirecta perquè inclou publicitat? És possible que un cop el comencem a fer servir haguem de passar a un servei de pagament?
La sobirania tecnològica
Les dimensions esmentades anteriorment poden analitzar-se de forma conjunta si considerem el concepte de la sobirania tecnològica. La sobirania es defineix com “qualitat del poder polític d’un estat o un organisme que no està sotmès a cap altre poder”. En el cas de la sobirania tecnològica, ens referim a la capacitat d’un col·lectiu o un individu per gaudir d’una certa tecnologia (en general, però normalment aplicat a TIC) sense dependre d’algú altre.
Per “gaudir” d’una tecnologia entenem no només utilitzar-la com a eina per una tasca concreta, sinó com a punt intermig en el desenvolupament tecnològic. Ésser sobirans sobre una tecnologia implica per tant la capacitat de modificar-la per adaptar-la a les nostres necessitats, combinar-la amb altres tecnologies, utilitzar-la per una finalitat diferent de la del disseny original, etcètera.
En aquest sentit la sobirania tecnològica és una dimensió que és desitjable maximitzar, però que sovint s’ha d’optimitzar en relació a altres factors (disponibilitat, coneixements, recursos disponibles, eficiència, etcètera). Aquesta dimensió sempre és referida a l’ús d’una tecnologia concreta. A cada decisió que prenem de forma individual o col·lectiva sobre l’ús d’una eina tecnològica podem considerar en quin grau en serem sobirans.
Un exemple de tecnologia sobre la que ens podem sentir sobirans és una bicicleta: no hi ha impediments legals per fer-la servir com vulguem, per reparar-la o modificar-la, i per regalar-la o vendre-la quan ja no la necessitem. A més, el coneixement necessari per gaudir plenament d’aquesta tecnologia està disponible a diverses fonts sense restriccions, si en volem aprendre nosaltres. També podem demanar a algú altre que ens la repa
ri, i no tindrem problemes per trobar tot tipus d’empreses i entitats que ens puguin oferir aquest servei.
Per contra, un patinet elèctric no és en general una tecnologia sobre la que siguem sobirans: no està dissenyat per poder-lo modificar o reparar, i té components electrònics i de programari que són privatius, és a dir, que no es poden estudiar, modificar o redistribuir legalment. A més, sovint el seu funcionament no estarà ben documentat pel fabricant, la qual cosa fa encara més difícil trobar algú que el pugui reparar o modificar, més enllà del propi fabricant.
Per tant, podem dir que hi ha dues condicions necessàries per poder considerar-nos sobirans sobre una tecnologia: poder-la fer servir lliurement sense restriccions i tenir accés a tota la informació necessària per poder-la replicar i modificar. En el cas del programari, això requereix l’accés al codi font del programa i els drets d’autor pertinents. En el cas del maquinari, requereix accés als dissenys de fabricació.
La manca de sobirania en l’ús d’una tecnologia determinada sovint resulta en dependències d’un proveïdor concret. En el cas de plataformes educatives aquesta dependència és col·lectiva, com a institució, i també individual com a docents i alumnes. Sovint, a més, aquesta dependència que estem traslladant als alumnes té l’agreujant de que aquests són menors d’edat. A continuació esmentem breument algunes de les dependències més habituals que podem trobar respecte un proveïdor en el cas concret de les plataformes educatives.
Un dels casos més habituals de dependència el trobem en l’ús de plataformes basades en programari privatiu. En aquest cas el titular dels drets sobre el programari sovint n’és l’únic proveïdor. Quan introduïm aquesta tecnologia en una institució educativa passem a dependre d’aquest únic proveïdor en el nostre ús de la plataforma: qualsevol canvi que vulguem fer a la plataforma, ja sigui una nova funcionalitat o resoldre un problema existent, l’ha de fer el titular dels drets. A més, sovint aquestes plataformes privatives posen obstacles a una eventual migració cap a una plataforma diferent.
Hi ha altres dependències que es donen quan un proveïdor té una posició dominant en el seu sector, com ara els efectes de xarxa vinculats a formats d’arxiu privatius i manca d’interoperabilitat: si tothom al nostre voltant fa servir una determinada plataforma que no és compatible amb les seves competidores, és més fàcil i barat a curt termini fer servir aquesta mateixa plataforma.
Palanques de canvi
Tal com hem vist, per tal d’evitar o revertir aquestes situacions de dependència cal tenir presents els següents factors quan considerem una plataforma educativa:
Llicència del programari. Només les llicències de Programari Lliure, o Open Source, ens garanteixen la llibertat per utilitzar el programari, per estudiar-lo, per modificar-lo i per redistribuir-lo.
Política de dades. Cal que considerem sempre quin tractament es farà de les dades que produïm o introduïm a la plataforma, en quines condicions hi podem perdre l’accés, i en quines condicions podem recuperar-les i exportar-les.
Tipus de proveïdores. Cal estudiar si els objectius i les prioritats d’un proveïdor estan alineats amb els objectius i les prioritats de la nostra entitat o institució. Sempre que sigui possible ens convé considerar proveïdores locals i de l’economia social abans que proveïdores multinacionals amb afany de lucre.